SUMARIO | Bibliografia y Cinematografia


dimanche 22 avril 2007

Dos llibresmés, i ara una pel.licula, por Monica Murillo

Salvador Puig Antich va ser l’últim executat pel garrot vil a la presó Model de Barcelona. El 1000 era el grup polític de primera meitat dels setanta del que formava part. El 1000 va ser un grup de suport que, mitjançant dos projectes paral•lels de biblioteca-impremta subversiva i d’agitació armada –bàsicament atracaments a bancs i impremtes-, buscava contribuir a la radicalització del moviment obrer autònom, de base i no controlat, afí a tendències com l’anticapitalisme, marxisme heterodox, situacionisme i consellisme. Per tot això, i perquè el dia 2 de març del 2004 s’acompleixen 30 anys de l’assassinat d’en Puig Antich, recentment sentim a parlar força del tema. Ara bé, el que aquí ens hauria de preocupar és no només de què parla “la cultura”, sinó també com ho fa, de quina manera. La relació dialèctica entre història i cultura fa que una i altra, per uns o altres camins, sempre s’acabin trobant. Ara bé, allò que hom anomena “recuperació de la memòria històrica” pot ésser abordat a grans trets de dues maneres diametralment oposades : com a representació més o menys innovadora d’un objecte mort, a ser contemplat com a espectacle mercaderia que, partícip del creixent negoci cultural de les nostres societats resulti finalment en apologia o defensa del règim i ordre vigent, o bé, com a coneixement total que en superar la ideologia congelada resulti utilitzable pels agents del canvi social, pel seu valor crític vers el sistema i transformador de la societat. Pretendre narrar per la primera via la història d’algú que precisament per la seva trajectòria personal, política, ideològica, vital... es situà amb la segona és per tant un doble crim. I aquí trobem gran part del problema i la gran diferència entre dos llibres recentment apareguts sobre el 1000 i Puig Antich, el llibre “Compte enrere” de Francesc Escribano i el llibre “El MIL : una historia política” de Sergi Rosés. Mentre el primer es deté en la trajectòria individual del lluitador antifranquista en tant que víctima de la més dura repressió política a tots els nivells (policial, judicial, penitenciari...), l’altre s’interessa pel propi sentit polític previ de tot això, la teoria i pràctica d’un moviment heterogeni que encara avui no només lluita perquè el règim canviï la seva aparença per democratitzar-la, sinó perquè la pròpia gent trenqui d’una vegada per totes amb la gran mentida, que a partir de negar la pròpia misèria tot ho falseja i tot ho impedeix, un cop rera un altre, “la revolució fins el fi”. Encara més recentment hem pogut saber per la premsa que a hores d’ara es prepara una pel•lícula, i potser alguna altra mercaderia televisiva o pseudo-cultural, sobre la qüestió. Aquesta pel•lícula es basaria probablement en el llibre de Francesc Escribano, qui a més d’escriptor i guionista resulta que s’inclou, des de ja fa un temps i amb força èxit d’ençà del tripartit, entre els alts directius de Televisió de Catalunya. Al mateix temps segons sembla la producció podria córrer a càrrec de Media Pro i Producciones Querejeta, és a dir, la cara amable i “progressista” dels qui governen la indústria cinematogràfica al nostre país. A partir d’aquí, podem suposar no sense motius que el producte final acabi per respirar d’allò que fan els partits polítics socialistes i comunistes, les institucions, cadenes com BTV i TV3, els fòrums d’Ermua o del 2004, i demés enganyifes que des de la seva poltrona cultural són gairebé l’únic que ens arriba com a cultura, i que només serveix per tapar una vegada i una altra allò que per altres camins fa la resta. En conclusió, un desastre, esperem que algun dia algú vulgui i pugui tornar a abordar des del cinema la qüestió, d’una altra manera, probablement més adequada pel tema què es vol tractar.