SUMARIO | Textos de otras corrientes autónomas | Otros grupos


mardi 16 septembre 2008

Carta sobre l’ús de la violència*
* [traduït de "Letter on the use of violence"]

Carta sobre l’ús de la violència*

2 de maig del 1973

Benvolguts camarades,

L’enfocament “marxista” habitual és per suposat no-revolucionari (vull dir pseudo-marxista). La gran majoria de la gent d’extrema esquerra declara el seu total recolzament a la necessitat de l’acció armada i de la guerra civil en el futur. Per a ells, és un mer principi.

Un no ha de dir només : Si vols la pau prepara’t per a la revolució, sinó també Si vols la revolució, prepara’t per a la guerra, és a dir, la guerra civil.

És tan fàcil caure en el deliri que un mai pot ser massa acurat quan tracta aquest assumpte. Per altre costat, l’actitud de molts grups polítics que rebutgen prendre seriosament el problema ha de ser denunciada com conservadora.

Sento que molts dels suposats revolucionaris del moment es refereixen a la violència des d’un punt de vista purament polític, en el sentit en el què Marx va atacar la política com a tal : per exemple en el seu article del 1844 sobre el rei de Prússia i la reforma social. El propòsit de la política és canviar el sistema de govern, no la base mateixa de la societat ; canviar la forma amb la qual s’administra el sistema, no el sistema mateix. Si examinem els grups d’esquerres, siguin trotskistes, maoïstes o fins i tot anarquistes, veiem que la seva representació d’una societat futura no és molt diferent de la que ara vivim. Qui proposa realment el programa comunista ? Qui d’entre ells parla realment de l’abolició de la producció de mercaderies, de l’abolició de l’economia política i de l’economia com camps separats ? Allò que desitgen és un capitalisme controlat democràticament, on els treballadors serien aparentment els nous amos... mitjançant llurs representants, per suposat. Quasi ningú en els grups revolucionaris entén la revolució com l’aparició de noves relacions, per a les quals ja existeix la base material. Aquells que recolzen oficialment aquests punts de vista generalment els interpreten en el sentit de que aquest canvi és possible ara i ha de començar ara. Això és per suposat un rebuig total de la revolució, tal com ho trobem en la contracultura i en altres parts.

Tot això pot sonar una mica confús, però és important adonar-se de que l’ús de la violència -en la revolució i també abans- depén del programa social de la revolució. Bàsicament, el contingut del moviment és igual al que ja era, però la forma en que serà realitzat serà diferent. En temps de Marx, el proletariat encara havia de desenvolupar les forces productives ; avui en dia només haurà de canviar-les, comunitzarles, per així dir-ho. En temps de Marx, com en el 1920, encara hi havia una fracció important de població petit-burgesa, fins i tot en països com Alemanya. El partit podia aparèixer només com un cos separat, com una organització formal. La seva tasca era primer derrotar l’estat i el seu exèrcit, i només després començar a transformar la societat. Ara la comunització de la societat pot començar d’una vegada i és de fet part de l’acció purament militar. Podem i devem fer a la burgesia i a l’estat, és a dir, els òrgans de l’economia capitalista mercantil, completament inútils, destruint aquesta economia i reemplaçant-la pel comunisme. Des del nostre propi punt de vista, la lluita militar ara inclou armes socials que no existien fa 50 anys -o que existien de manera molt més petita. Per altra part, des del punt de vista del capital, l’estat s’ha convertit en molt més eficient del que era. Segurament coneixeu Guerra sense fi de M. Klare (Vintage Books, 1972). Encara que tracta sobretot de guerres en àrees subdesenvolupades, aporta informació útil sobre l’estratègia dels grans estats capitalistes que es preparen per a la guerra civil en el món desenvolupat (per suposat aquest inclou a l’URSS i Xina : la forma en que Xina va reaccionar davant la insurrecció de Ceilan va ser típica). L’estat sap allò que els esquerranosos ignoren, és a dir, que la comunització és possible i que és un perill real per a la seva existència. Intentarà aïllar els elements revolucionaris amb l’ajut de les organitzacions oficials (sindicats, partits laboristes, socialistes, comunistes i, fins i tot, molts dels grups d’esquerres). La seva estratègia consistirà probablement en separar unes àrees revolucionàries de les altres. La seva tàctica final inclourà la destrucció sistemàtica en aquestes àrees, per evitar que es desenvolupin cap el comunisme destruint llurs condicions materials : indústria, energia, transport, etc. No dubtarà en aniquilar aquestes àrees si és necessari, utilitzant els mateixos mètodes que va utilitzar a la Segona Guerra Mundial (que va ser imperialista en tots els costats, igual que la Primera). Abans d’arribar a aquesta etapa, intentarà aixafar el moviment revolucionari utilitzant tropes d’èlit. Si considerem el problema des d’un punt de vista simplement material, la superioritat del capital és remarcable : la nostra única esperança rau en una subversió tan general i a la vegada tan coherent que ens enfrontem a l’estat per tot arreu.

Crec que un no pot fer només observacions generals com aquestes. Hi ha coses a fer ara mateix. Si mirem els Tupamaros o la Baader, sembla que van escollir la lluita militar per donar una mena d’impuls a la societat, i també perquè no podien estar més temps aturats utilitzant els mètodes tradicionals. Aquesta segona raó no és un "error" : simplement no podien suportar-ho. Estaven farts i disgustats d’aquest món. No els censuro per aquest element "irracional". Però un ha d’admetre que una actitud com aquesta està propera a la bogeria. No tinc res contra la bogeria : allò que anomenem un "boig" és només un individu produït per la nostra societat que hi està inadaptat. Aquesta societat també es lliura d’elements subversius convertint-los en bojos.

Però també van començar la lluita armada per tal que el proletariat es posés en moviment. Esperaven despertar-lo. Aquesta era una pura il·lusió, típica de la política. La ment política sempre intenta actuar primer sobre els altres, organitzar-los o forçar-los a fer quelcom, mentre que ella es manté fora del moviment social. La nostra tasca és política només en quant que s’ocupa de la destrucció del poder polític. La principal tasca dels comunistes no és reclutar altres. S’organitzen juntament a altres a la vegada que emprenen tasques que deriven de llurs pròpies necessitats -personals i socials, immediates i teòriques.

Això s’expressa d’una forma molt tosca, malauradament. Allò que voldria subratllar és que el nostre objectiu principal no pot ser actuar sobre la consciència de la gent per canviar-la. Existeix una il·lusió en la propaganda, tant si és feta per textos o per fets. No “convencem" ningú. Només podem expressar què s’està movent. No podem crear un moviment en la societat. Només podem actuar dins d’un moviment al qual nosaltres mateixos pertanyem.

Pel que fa a la qüestió militar, és vàlid el mateix principi. És obvi que és necessari explicar el programa militar de la revolució per mitjà de textos, de follets, etc. En la pràctica hi ha moltes coses a fer. Però sempre han de tenir com objectiu quelcom que ja estigui sota atac d’una forma o altra, o que així sigui percebut, o allà on hi hagi una contradicció activa, per petita que sigui. Donaré un exemple. Si alguna persona ha estat particularment viciosa contra els treballadors (un capitalista, un alt funcionari), no se segueix necessàriament que hagi de ser atacat personalment, com si fos un símbol. Pot ser útil o perillós, segons el context. Seria infantil assumir que el proletariat s’adonarà del significat de l’acte i per tant canviarà la seva ment i actitud. Això només serà així si el proletariat ja està realitzant algun tipus d’acció violenta. Si no, un atac així només enfortirà l’estat.

Per altra part, si una minoria organitza una acció contra l’exèrcit, contra un aspecte decisiu de la seva funció i del seu futur paper contrarevolucionari, això pot tenir un impacte, encara que cap força social sembla treballar pel moment contra l’exèrcit en el nostres països. Una activitat d’aquest tipus ajudarà a mostrar -fins i tot a unes poques persones- que els revolucionaris ja estan "en guerra" contra l’exèrcit. La condició per a això és la nostra habilitat para explicar el significat dels nostres actes, la qual cosa requereix al menys una certa capacitat per a l’expressió. Pel moment som molt dèbils -vosaltres i nosaltres. L’esquerra oficial i l’extrema esquerra tenen un monopoli de l’expressió (vegeu avall). Això pot ser difícil d’explicar, i m’adono que el que estic escrivint és molt abstracte. Intentaré donar el meu punt de vista des d’una perspectiva diferent.

Un dels punts forts del capital és que la gent -fins i tot el proletariat- simplement no s’imagina com de lluny arribarà l’estat en la guerra civil. Els sorprendran molts esdeveniments futurs. És molt útil apuntar ara els aspectes importants de la futura guerra civil. Molt probablement entrarem en contacte amb elements radicals (i fins i tot "liberals") dins del mateix exèrcit. En un primer moment aquestes accions semblen que són totalment fora de l’estat actual del moviment social. Però això no és així : hi ha molts treballadors radicals que ja pensen en la qüestió militar.

No crec que l’Angry Brigade, la Baader, i altres estiguessin “equivocats”. (Van ser víctimes d’una mena de deliri, on la lògica interna de la violència i l’aïllament social alimentaven la violència i l’aïllament social). He expressat només opinions parcials. No obstant, no es pot fer res de bo si no connectem la nostra activitat ara amb allò que podem saber ja sobre la revolució en el futur. Rebutjo l’auto-destrucció. La complacència en aquest assumpte és irresponsable i criminal.

Deveu haver escoltat sobre l’agitació que va haver a França sobre la qüestió del reclutament en els instituts i les universitats. Podeu imaginar la ideologia dels grups trotskistes i maoïstes (el Partit Comunista és per suposat nacionalista, doncs ho ha estat des del 1934). Fa alguns dies vaig llegir un text maoïsta que demanava el control popular sobre l’exèrcit ! Els esquerranosos rebutgen dir : abaix el servei militar, ja que creuen que l’exèrcit existent és al menys una mica més democràtic i popular que un exèrcit de voluntaris. Els més radicals van arribar a dir : abaix l’exèrcit. Però ningú va dir ni una paraula sobre la guerra civil. Els detalles son fins i tot pitjors. Aquesta és la raó per la qual vam fer una octaveta que és altament dogmàtica : al menys planteja el principi de que la qüestió militar és una part necessària de la revolució. Però és sorprenent veure que fins i tot revolucionaris genuïns adopten una actitud tan ingènua en aquests assumptes.

Si us plau considereu aquesta carta només com una carta, i no com un "text" parlant amb propietat.

Fraternalment,

Jean Barrot

* [traduït de "Letter on the use of violence"]


Carta sobre l’ús de la violència*